La diagnosi de TDAH i la medicació amb metilfenidat o atomoxetina, junt (o no) a reeducacions cognitivo-conductuals, ha esdevingut en les darreres dècades una solució habitual que els dispositius educatiu i sanitari han ofert als nens que es considera que no progressen a l’escola adequadament. Aquesta “solució” ha generat abundant debat i controvertida literatura des de la inclusió del TDAH als anys ’80 del segle passat als manuals diagnòstics psiquiàtrics de referència, especialment als EEUU, pioner en la medicalització d’aquest àmbit de la vida dels nens i les seves famílies. Mentre uns afirmen que es tracta d’una malaltia “inventada” d’altres defensen “l’evidència científica” de la seva ubicació cerebral i el pes de la genètica en la seva aparició. A la present recerca pretenc explorar per mitjà del treball de camp etnogràfic el fenomen social del TDAH estudiant-lo a un context local format per dues unitats d’anàlisi: un Centre de Salut Mental infanto-juvenil (CSMIJ) i el meu propi centre de treball, un Institut d’Ensenyaments Secundaris (IES), ambdós ubicats a Barcelona. La recerca l’he plantejat en dos temps, i des de dos angles diferents, reflectits a les dues parts de que consta l’etnografia. A la primera part i amb l’objectiu de copçar el fenomen del TDAH en conjunt, l’he considerat un “fet social total” i he utilitzat les nocions de “joc” i “institució” per a preguntar-me i descriure, tant al CSMIJ (capítol I) com a l’IES (capítol II) els processos de construcció i institucionalització de la nosologia mèdica TDAH i la seva administració a nens, adolescents i joves. A la segona part (capítol III) m’he apropat a l’experiència particular d’alguns nois que han estat, en algun moment de la seva vida, designats com a TDAH i medicats. He escoltat la seva veu i m’he preguntat què significa “esdevenir TDAH”, posant el focus en els processos de subjectivació, d’internalització, de la taxonomia biomèdica així com del que anomenarem “lògica del diagnòstic”. La reflexió final gira entorn la configuració de la persona, de la identitat, d’aquests nens, adolescents i joves que han estat diagnosticats de TDAH i medicats, entenent aquesta identitat com una construcció en procés i en diàleg permanent, al frec del joc institucional i les particularitats biogràfiques individuals. Em pregunto si podem parlar d’identitats medicalitzades i, finalment, procuro explicar què significa per a mi, “cursar Concerta”, una expressió que, sobre el terreny, sentia plena de significat