Aquest text suggereix la conveniència d’entendre l’educació no només des d’una perspectiva pragmatista, sinó d’una manera més àmplia com a experiència. Per facilitar aquesta perspectiva, s’hi destaquen alguns aspectes del llibre de Gadamer «Veritat i mètode»: la crisi de la transmissió, la historicitat de l’experiència -el fet que tot fenomen humà, també l’educació, està relacionat amb el lloc des d’on és construït-, els límits de l’experiència, els límits del discurs sobre el món, la qüestió de l’estil. L’article insisteix especialment en rescatar la conversa en contextos educatius, la conversa entesa com el lloc des d’on parla algú i el sentit del que es diu, així com la dimensió no prevista en allò que es diu. No hi ha una fusió d’horitzons que faci encaixar perfectament els objectius i els resultats d’aprenentatge. Cal pensar en els detalls, en la petjada que deixen, en allò que queda fora de lloc. Per això, el text proposa una hermenèutica a la intempèrie. Un altre aspecte de l’article és que la política no ens serveix per entendre l’educació com a experiència, perquè la política s’ha convertit en una mera gestió administrativa on no hi ha ningú més amb qui parlar. Es fa èmfasi en la idea que l’educació no pot abastar-ho tot. Hi ha una sobreexplotació del sistema educatiu. No tot es pot aprendre. Hi ha coses que es poden viure o experimentar, però que no necessàriament s’aprenen. Per això, l’article proposa que el gran repte de la Pedagogia actual és fer dejú, dedicar-se a dues o tres coses com a màxim i fer-les bé.