Un dels principals arguments (amb més o menys evidències) de la transformació educativa que impulsen diferents actors és que el sistema educatiu tradicional “esclafa” la creativitat.
Dins del context incert d’una modernitat “líquida” on les identitats són cada vegada més flexibles i mutants, la creativitat de les persones esdevé un valor indispensable dins de la nova economia, cada vegada més automatitzada i protagonitzada pels robots.
Ara bé, el que s’observa en general dins del discurs i la pràctica dels processos de la innovació educativa és que sovint oblidem posar-nos d’acord sobre què entenem per creativitat i específicament què entenem per creativitat dins de l’escola. És senzillament l’expressió artística dels nens i nenes? És la generació d’idees originals? O també hem de considerar els productes?
Cal començar per tenir una definició clara de què entenem per creativitat i en aquest sentit la recerca ens pot donar una base sòlida per construir el canvi. Amb matisos, es defineix la creativitat com la capacitat de generar productes o bens inèdits (idees, objectes, etc.) que són valorats socialment (per un conjunt més o menys gran d’individus).
També genera alguns dubtes com es pot mesurar la creativitat i quina metodologia podem fer servir per desenvolupar-la i estimular-la.
Les respostes que obtenim de la recerca apunten que el procés de la creativitat és força complex, i que requereix l’aplicació de diversos instruments (quantitatius, però també qualitatius) per mesurar-la, sempre amb l’objectiu que l’avaluació no serveixi per “posar una nota”, sinó per a orientar la intervenció educativa.
Una intervenció educativa que si vol estimular la creativitat o l’aprenentatge creatiu (creative learning) , ha de combinar l’ensenyament creatiu i l’ensenyament per a la creativitat (teaching creatively i teaching for creativity). És a dir, un procés d’ensenyament original i imaginatiu (ensenyament creatiu) i alhora, centrat en els interessos i passions dels participants, significatiu, i que permeti la generació i selecció d’idees, l’experimentació, la redefinició dels errors i la creació de nous coneixements.
A més, la creativitat a l’escola funciona com d’altres processos socioeducatius complexos on intervenen múltiples variables (autors anglosaxons parlen de les 4 “P”s: persones, processos, places, productes) . És per això que és fonamental, un abordatge sistèmic, on considerem la creativitat no com el resultat o producte exclusiu d’una persona, sinó com propi del funcionament de tot un sistema o entorn d’aprenentatge que va molt més enllà i considera també altres variables de construcció col·lectives com el clima creatiu a l’aula i l’escola, la connexió amb altres entitats i projectes del territori, etc.
En resum, una transformació educativa que es proposi veritablement, i no només a nivell discursiu, estimular i fomentar la creativitat, ha de reflexionar i investigar en profunditat les característiques i el seu funcionament en entorns d’aprenentatge cada vegada més connectats i complexos.
Doctorand Fabricio Víctor Busi – Col·laborador de la línia “Territori, educació i inclusió: nous models d’organització i de lideratge educatiu en xarxa“