L’entorn d’ensenyament i aprenentatge és un espai d’interacció comunicativa on el discurs oral, la parla en públic docent, assumeix el protagonisme en ser una de les estratègies més emprades en la construcció de discurs pedagògic.
Comunicar és un element clau per a les relacions personals, una capacitat inherent a l’ésser humà; però també és el nucli de les interaccions i dinàmiques que s’estableixen a qualsevol procés d’ensenyament-aprenentatge, tant als nivells escolars obligatoris i postobligatoris, com a l’educació superior.
En aquesta línia, atenent a la potencialitat modeladora docent, només cal recordar la natura social de la comunicació, és una capacitat humana només apresa en societat (Owens,1996). La seva adquisició i desenvolupament necessita del modelat a partir de referents que ens envolten, els quals condicionen el propi estil comunicatiu (Ninio i Snow, 1988).
D’altra banda, parlar en públic és una capacitat requerida a qualsevol professional, present a molts dels contextos d’activitat, necessària per a exposar idees, arguments, defensar punts de vista, etc. El seu domini requereix de tècnica, expertesa en el contingut i de carisma personal, i l’eficàcia comunicativa millora en prendre consciència del predomini de la subjectivitat.
Tanmateix, les oportunitats que la universitat ofereix es consideren sovint encara escasses per desenvolupar-la de manera estructurada, formal i ad-hoc més enllà d’una activitat per avaluar.
Així doncs, la qüestió clau és identificar quines i com haurien de ser aquestes oportunitats formals i estructurades per afavorir-la tant entre docents com entre estudiants, i alhora aprofitar l’expertesa i el potencial modelador i socialitzador docent.
La natura complexa de la comunicació precisa d’un abordament integrador dels components objectius i subjectius, elaborats i primaris, verbals i no verbals, per fer eficaç la parla en públic. Es fa palesa la influència de factors emocionals, percepcions, creences, expectatives, més enllà del que és explícit, on els aspectes no verbals (gestuals i prosòdics) determinen la percepció i l’eficàcia comunicativa, allò imperceptible a l’acte verbal i que condicionen el resultat del procés comunicatiu. Així mateix, l’elevat grau de formalitat d’algunes de les tècniques comunicatives demana una preparació i estímul que no sempre són presents en els contextos socioeducatius.
Pel que fa a l’educació superior, l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) es planteja el canvi docent i la formació superior al voltant del desenvolupament de competències. Així mateix, l’entorn sòcioprofessional (Fundación CYD, 2005, 2008, 2010, 2012) identifica encara mancances en la formació rebuda pels titulats universitaris, en la seva capacitat per aplicar el coneixement a la pràctica, comunicar el que saben, gestionar el coneixement en contextos concrets o resoldre problemes específics amb perspectiva integradora i global, entre d’altres.
Des de la vessant de responsabilitat social de la universitat desenvolupar la capacitat comunicativa entre els titulats és també vetllar per la igualtat d’oportunitats. En la mesura que la paraula té una dimensió transformadora del món, és una eina d’impacte i canvi,“dir la paraula veritable és transformar el món” (Freire, P.). La capacitat de parlar, l’oralitat, des d’aquesta òptica té un component de poder i mitjà de canvi de la realitat (Reyzábal, Mª V.).
Les dades posen de manifest que els titulats universitaris major índex de competència en aquells aspectes en què se’ls ha facilitat més oportunitats de desenvolupament, com és el cas del coneixement teòric (Pozo i Pérez Echeverría).
Així doncs, el disseny i foment de contextos d’ensenyament-aprenentatge sensibles als factors comunicatius i didàctics de la docència, l’estil comunicatiu docent i la capacitat per generar contextos d’aprenentatge que desenvolupin aquesta competència ajudarien a facilitar també la incorporació al món laboral; però sobre tot a desenvolupar competència de caràcter social d’alt valor estratègic pel desenvolupament personal dels nostres estudiants, al marge del seu origen socioeconòmic.
Els referents comunicatius docents formats en aquestes habilitats i amb capacitat per dissenyar contextos d’aprenentatge facilitadors, realitzarien una tasca modeladora de l’alumnat. D’una banda generen bona pràctica comunicativa oral i d’altra contextos d’aprenentatge facilitadors de la seva pràctica. L’impacte és així doble, millora de la qualitat docent i desenvolupament d’habilitats entre el conjunt dels seu alumnat.
Per assolir-ho cal programes de desenvolupament competencial oral docent basats en la pràctica reflexiva que es proposin, de manera intencional, influenciar des de l’estil comunicatiu docent i en el disseny de contextos d’activitat oral en el marc de les assignatures. Els resultats evidencien millores en el rendiment, la manera com s’aborden els processos educatius, l’interés i la satisfacció que desperta l’objecte d’aprenentatge entre els estudiants.
Des de la pràctica professional, es constata com aquestes competències són rellevants i valorades per l’entorn sòcioprofessional i encara poc pels entorns acadèmics. Però sobre tot, es fan paleses les dificultats reals que les seves mancances generen entre alumnat de qualsevol àrea de coneixement, amb
expedients brillants però baixa capacitat comunicativa.
En definitiva, incidir en la millora comunicativa oral del docent impacta en la millora de la comprensió de l’alumnat i en la capacitat d’exercir com a referent comunicatiu en el context de l’aula. Tot apunta a que els contextos d’ensenyament-aprenentatge universitaris que tenen en compte aquest desenvolupament, a través de la formació i la presa de consciència, asseguren la qualitat de la docència.
La formació docent en aquesta habilitat i la presa de consciència de l’efecte modelador i els efectes en la facilitat, entre d’altres en la comprensió, a posar èmfasi en aquells aspectes del propi model comunicatiu, així com de la vessant didàctica de la definició dels contextos d’aprenentatge que afavoreixin el seu desenvolupament.
Dra. Carme Hernández – Membre de la línia “La participació socioeducativa i la mediació: competències de lideratge“