La revolució de la mobilitat aplicada l’educació pot suposar innovadores metodologies docents.
Un no pot esperar que passi alguna cosa diferent a la seva vida, si acostuma a tenir els mateixos pensaments, fa les mateixes coses i abraça les mateixes emocions cada dia. Aplicar això a l’àmbit educatiu suposa repensar i posar en judici moltes de les nostres pràctiques docents a l’aula. Aquest és el primer esglaó cap a la innovació.
A la societat dels començaments del segle XXI, caracteritzada com a societat del coneixement, la institució escolar no pot romandre aliena als ritmes del canvi actual, per la qual cosa la innovació constitueix una de les seves principals i prioritàries tasques. I és obvi que un dels canvis i innovacions més profunds que hem experimentat en aquests darrers anys ha vingut de la mà de les tecnologies digitals. Per tant, l’escola, si el que vol és preparar per a la vida real a curt, mig i llarg termini, no pot restar al marge de l’ecosistema informacional actual: els mitjans digitals són decisius al respecte i són ja una part indissociable d’aquesta vida, malgrat sigui força probable que acostumin a aparèixer implicacions on la tecnologia sembli una simple qüestió de moda o bé una exigència consumista. Precisament per aquesta darrera raó, es encara més necessari conèixer les eines digitals i fer un ús ètic, reflexiu, responsable i saludable a l’escola i a casa.
Al meu entendre, un factor clau extret del document de conclusions de la XXII Jornada de reflexió del Consell Escolar de Catalunya sobre L’impacte i la contribució de les tecnologies digitals en l’educació celebrat a Barcelona l’abril del 2013 tracta sobre l’ús d’expressions com “nadius digitals” o “generació Facebook” o d’altres semblants que expressen un fet generacional relacionat amb la familiaritat del jovent amb la tecnologia. En aquest sentit, -remarca el document- molts escolars disposen d’un extens bagatge de coneixements, experiències i habilitats digitals, ampli però poc estructurat, que no es pot assimilar a competència digital perquè no garanteix que infants i adolescents aprenguin i obtinguin valor afegit de l’ús de la tecnologia en el treball intel·lectual. Haver nascut en un context sociotecnològicament ric no implica automàticament que se sigui capaç de treballar i estudiar amb els entorns digitals de manera profitosa ni eficient, fet que observen els professors quotidianament. Emprar assíduament sistemes de missatgeria i participar en les xarxes socials no és sinònim de domini de la comunicació; cercar informació i emprar eines ofimàtiques (a vegades poc més que copiar i enganxar) no equival a elaborar ni gestionar coneixement. I és per això que crec fermament que ens cal “educar” i no pas “prohibir”, acompanyar i donar criteris per tal d’ajudar a fer un ús moderat, crític i productiu dels recursos de la xarxa i dels dispositius de què disposen, així com donar-los eines i recursos per aprendre a gestionar la seva identitat a Internet i els riscos de seguretat associats. Que no sigui que per no voler sortir de la nostra “zona de confort docent” estiguem produint finalment “orfes digitals”.
Per altra banda, cal començar a construir plegats (directius, professorat i famílies) projectes d’innovació pedagògics amb suport tecnològic amb la presència i compromís dels propis alumnes. El fet de comptar amb la complicitat del propi alumnat crec que és la clau de volta de tot plegat: involucrar-los també a ells permetrà coresponsabilització. Vegeu també el document de Les tecnologies mòbils als centres educatius i l’informe breu de la Fundació Jaume Bofill sobre Aprenentatge mòbil.
I, per últim, afegiria que ens cal que les famílies adoptin també mesures saludables i siguin bon exemple de com emprem les eines tecnològiques en general i les tecnologies mòbils en particular. L’autoritat moral per part de pares i educadors és clau en totes les edats. Els nostres fills infants i adolescents ens tenen en el seu punt de mira, es fixen en com les emprem, quin grau de dependència en tenim, quin ús en fem, com són les nostres relacions personals en aquests mitjans, què enviem i què escrivim,… Per tant, no demanem ni exigim res que no puguem complir. Interessant document a consultar és el de Nuevas tecnologías en niños y adolescentes publicat per Faros (Hospital de Sant Joan De Déu).
En definitiva doncs, el repte del coneixement i ús de les tecnologies digitals a l’escola i a casa ens dóna la possibilitat real de ser molt a prop d’aquells que potser són molt lluny. És probablement el desconeixement del bon ús d’aquestes tecnologies digitals que ens fa sentir molt lluny d’aquells que realment són ben a prop.
Dr. Miquel Àngel Prats – Investigador Responsable de la línia “Innovació educativa amb el suport de les TIC, i el seu lideratge”