Les iniciatives que darrerament s’estan donant en el món de l’escola estan posant l’educació en el punt de mira. Les escoles Changemaker impulsades per al fundació Ashoka, el projecte d’EscolaNova21 impulsat per UnescoCat, la Fundació Jaume Bofill, la UOC i la Caixa; les iniciatives de congregacions diverses com l’Horitzó 2020 dels Jesuïtes, el projecte Summem de les Escoles Pies o el projecte educatiu #avuixdemà de la FEDAC; les trajectòries que de manera més singular estan seguint escoles com el Martinet, Sadako o Congrés Indians, formen part d’un conglomerat d’iniciatives que busquen la transformació de l’educació.
Es tracta de projectes, tots ells, que treballen per fer un canvi decisiu en el model escolar que ha predominat al llarg dels anys. Cerquen el protagonisme indiscutible de l’alumne, el sentit veritable de la relació d’ensenyament-aprenentatge, la funcionalitat real dels aprenentatges i la capacitat autèntica de l’escola per formar ciutadans que puguin desenvlupar-se satisfactòriament en el temps i espai on els ha tocat viure.
Són experiències que impliquen als mestres i sovint a les famílies, que trenquen amb una concepció tancada d’espais i temps per a l’aprenentatge i que s’allunyen de manera radical dels models transmissius. Emperò, són experiències centrades en l’escola i enfortides per la relació entre la xarxa d’escoles que es crea en cada cas.
Així, si l’horitzó d’aquest corrent té la voluntat de transformar l’educació faríem dos apunts posant l’accent en la dimensió social i comunitària de l’educació, que supera el context “escola” i abraça la dimensió sociocomunitària.
En primer lloc, totes les transformacions que està visquent l’escola han de permetre que els actuals i futurs ciutadans es desenvolupin satisfactòriament en la societat en què ens trobem, però no des d’una actitud adaptativa sinó que proactiva i crítica. És a dir, la crítica que tant hem fet a l’escola dient que no pot anar darrera els canvis que es donen a la societat vol dir que l’escola ha de canviar per contribuir a transformar la societat, no per adaptar-se als cànons que marca la societat, amb els quals podem no estar-hi d’acord com a educadors.
I en segon lloc, si parlem d’educació hem d’anar més enllà de l’escola i entendre que la responsabilitat educativa és compartida amb l’escola per múltiples agents. Així, la fortalesa dels vincles i llaços que puguem teixir entre escola i altres agents educatius (famílies, mitjans de comunicació, administració, entitats culturals, entitats del barri, organitzacions d’educació no formal, món de l’esport, àmbit sanitari, universitat, etc.) han d’estar a la base de la innovació educativa, si entenem que va més enllà de la innovació escolar. El vessant social i relacional de l’educació és clau en la fortalesa i apoderament d’un projecte basat en la corresponsabilitat educativa i per tant cal treballar per enfortir aquestes relacions tot possibilitant que els canvis en educació els fem plegats. D’això se’n diu capital social de l’educació i ens interpel·la a tots els qui tenim responsabilitats en educació. Que l’escola hagi agafat aquesta embranzida ens ha d’estimular a teixir aquest projecte ampliat.
Dra. Mireia Civís
Investigadora Responsable (IR) de la línia “Territori, educació i inclusió: nous models d’organització i de lideratge educatiu en xarxa”